Amb la imponent manifestació del 10 de juliol i amb els resultats de les consultes sobre la independència queda clar que la ciutadania de Catalunya expressa un rebuig de l'estat de les autonomies per la negativa a reconèixer els nostres drets nacionals en els camps polític, econòmic i cultural.
Les majories dels sectors amb sensibilitat política ja no creuen en cap futur que no sigui la construcció d'un estat propi. Es pot dir també que els intel·lectuals no troben raons per seguir proposant fórmules federals o confederals pel fet que a Espanya ningú vol canviar l'estructura del seu estat. En aquestes circumstàncies consideren que defensar un canvi constitucional a Espanya és més utòpic que una separació per vies democràtiques i pacífiques.
Fins ara les mobilitzacions serioses han comptat amb el protagonisme de la societat civil. Milers de voluntaris han assegurat l'èxit de les convocatòries cíviques i es pot preveure que de les seves xarxes associatives i virtuals poden emergir aviat nous líders polítics disposats a prendre el relleu tant dels polítics presoners de les hipoteques de la transició com dels representants de grups minoritaris que en èpoques molt difícils ja formulaven projectes independentistes.
Es legítim preguntar-se si és l'hora d'un relleu generalitzat dels líders polítics que han exercit responsabilitats parlamentàries en les últimes dècades. Pot viure Convergència reproduint el model inventat pel president Jordi Pujol quan ell mateix ja no hi creu? Pot viure Unió amb fórmules encarcarades que ningú defensa? Pot viure el Partit dels socialistes polaritzat per una filosofia de l'oposició que no li permet fer autocrítica de les seves subordinacions espanyolistes? Pot viure Iniciativa amb un progressisme que marca tots els àmbits menys el nacional? Pot viure Esquerra sense desig d'articular un gran front independentista? Poden viure els partits independentistes més petits amb més afany de notorietat que d'eficàcia política? Potser és l'hora dels relleus.
