La primera debilitat tangible és la fragilitat política interna del bloc sobiranista, que al final s'ha trencat pel taló d'Aquil·les de la seva unitat: prioritzar la fi o els mitjans. Com és possible que tot un procés de dos anys a favor d'una consulta, d'una intensitat política i mediàtica sense precedents, hagi quedat colgat en l'oblit en menys d'una setmana? Per una raó molt senzilla: perquè no tothom dóna el mateix valor al significat democràtic de la consulta en si mateixa.

CDC i ERC, que tenen un pacte de suport parlamentari, una part notable del poder mediàtic i línia directa amb l'ANC i OC, sempre han entès la consulta com un instrument, un pas estratègic més en el camí inexorable cap a la independència. En canvi, ICV i la CUP han defensat la consulta com un fi en si mateixa, com una forma d'expressió popular incontestable que legitimi democràticament al poble català, i no a les seves elits, a prendre el timó del seu destí. Dins del bloc sobiranista, alguns opinen que els mitjans (la consulta) no justifiquen la fi (la independència), sinó la qualitat democràtica que no tenim ara com ara, i que resulta imprescindible si volem accedir a un estat propi.

La segona debilitat, dura políticament, és que en aquest bloc majoritari hi havia jugadors de primera i de segona divisió. Com s'ha pogut sostenir la unitat i la confiança fins ara, si les propostes que es posaven al damunt de la taula ja venien precuinades en el marc de les relacions naturals entre la coalició de govern i el seu soci parlamentari? Doncs perquè els assistents de segona fila han posat per davant els interessos de país per damunt dels interessos de partit. Això si, amb una data de caducitat que s'acompleix quan el govern actua obertament com jutge i part, esborra d'una tacada la consulta com a mínim comú denominador, la substitueix unilateralment per un procés participatiu per tapar-se les vergonyes, i situa en l'horitzó unes eleccions plebiscitàries que diran molt poc de nosaltres com a país i el nostre sentit de la democràcia: tres eleccions al Parlament de Catalunya en quatre anys.
Si l'independentisme orgànic fa una fugida cap endavant en solitari, i deixa al darrere sectors independentistes d'esquerra transformadora, estarà remant en direcció contrària al seu objectiu"
No ens ha d'estranyar, doncs, que sectors importants del bloc sobiranista sentin que la seva confiança i el seu esforç dipositats hagin estat, si més no, menystinguts. Desplaçar tan ràpidament el debat polític envers la llista única que salvarà el país i proclamarà la independència, i en paral·lel abandonar els esforços per la regeneració democràtica que representa la consulta, fan impossible que hi hagi de nou la imprescindible unitat política, i amenaça de mort la possibilitat que el poble de Catalunya respongui de forma majoritària que vol un estat propi pel seu país. Si l'independentisme orgànic fa una fugida cap endavant en solitari, i deixa al darrere als sectors independentistes d'esquerra transformadora, estarà remant en direcció contrària al seu propi objectiu, perquè aleshores les probabilitats matemàtiques que triomfi una DUI al Parlament de Catalunya seran pràcticament nul·les.

La tercera debilitat, molt difícil de gestionar, és que el procés sobiranista ha entrat en un estat emocional col·lectiu de forma definitiva, i això dificultarà posar les dosis de racionalitat necessària en un moment en què cal tant fer-ho. Fer creure i creure que Catalunya serà independent al febrer o el març de 2015 forma més aviat part d'un desig que d'una realitat probable, i representa una resposta tàctica de curta volada que partits majoritaris i mitjans afins estan construint des de fa mesos, en clara sintonia amb el clima emotiu actual. Qui serà l'agosarat que sortirà a la palestra pública i, des de la raó, dirà amb claredat que ara estem més lluny de l'estat propi que no pas a prop, no per culpa de Madrid sinó nostra, i que cal retornar al camí que ja havíem recorregut en bona part?

Les emocions faciliten la mobilització, a voltes necessària, però obstrueixen el senderi que construeix legitimitat. Si per alguns resulta ingenu o superflu que una consulta pugui fer de Catalunya un país més digne democràticament, més ho pot arribar a ser pensar que una DUI sense una majoria política aclaparadora al darrere faci de Catalunya un país independent d'aquí a tres o quatre mesos. El mínim comú denominador que dóna l'autèntica força és el rupturisme que representa la defensa d'una consulta per un estat propi (la primera pregunta). Tal com sembla que aniran les coses si no s'hi posa remei, el 20% aproximat que representa el sí-no, i que té a les seves mans la clau de volta, no anirà a votar a unes eleccions autonòmiques plebiscitàries en un clima emocional de polarització extrema, i si ho fa, no votarà ni de bon tros candidatures fantasmes.
Si no s'hi posa remei, el 20% aproximat que representa el sí-no no anirà a votar a unes eleccions autonòmiques plebiscitàries i, si ho fa, no votarà candidatures fantasmes"
Per sortir de l'atzucac on ens hem ficat nosaltres sols, sense l'ajut de ningú, cal reconstruir la unitat per assolir tres objectius immediats i urgents. El primer d'ells, reorientar de nou l'estratègia cap a una autèntica consulta, si no el 9N, més endavant. No podem oblidar que és la consulta, i no unes eleccions, allò que realment representa una ruptura amb l'estat. Seguir el camí de les plebiscitàries és sotmetre's de facto a la legalitat espanyola, i quin país s'independitza desenvolupant processos democràtics d'acord amb les lleis de l'estat del qual vol separar-se?

El segon objectiu és recuperar amb rapidesa la confiança entre els membres del bloc sobiranista, i entre aquest bloc polític i la majoria ciutadana, ara com ara descol·locada. Per fer-ho, serà imprescindible que entri un nou actor en joc, que pugui exercir de mediador. El govern, amb els seus darrers moviments, ha estat jutge i part, talment com critica que fa el TC, i ha perdut la distància necessària que li donaria la legitimitat de seguir tenint l'última paraula. Ni l'ANC ni OC no poden jugar aquest paper, perquè el seu rol és un altre. Ens queda el CATN i el seu president, l'il·lustre senyor Viver i Pi-Sunyer, com àrbitre institucional responsable de dirigir els debats i forçar els partits a arribar a acords assumibles per tots.

El tercer i darrer objectiu, retirar la proposta de procés participatiu previst pel 9N, i convocar la consulta prevista per al 24M de 2015. Hem perdut una oportunitat, i som més febles que abans. Després d'escoltar les paraules de satisfacció de Rajoy per la renúncia de Mas, no tenim més remei que tibar al màxim la corda amb l'estat, i organitzar-ho tot perquè voluntaris del cos de funcionaris de la Generalitat i dels ajuntaments es responsabilitzin de posar les urnes de la consulta al costat de les relacionades amb les eleccions municipals –hi haurà cens, hi haurà col·legis, hi haurà paperetes, hi haurà temps per preparar-ho tot, hi haurà unitat, hi haurà resolució del TC, hi haurà tota una ciutadania tensionada (els del sí-sí, els del sí-no, i també els del no), i sobretot hi haurà el conflicte definitiu amb les estructures de l'estat que necessitem si volem ser sobirans, i que ni un procés participatiu el 9N, ni unes eleccions plebiscitàries amb una DUI minoritària al Parlament, podran aconseguir. Tindrem el coratge suficient per fer-ho?

El temps, com sempre, serà qui s'ocupi de confirmar que aquestes propostes formen part de la ingenuïtat més bucòlica, o bé marquen el que era l'únic camí, ara com ara factible, vers una Catalunya sobirana. En parlem el 25 de maig de 2015.