Barcelona · per a decidir sobre aquesta qüestió és el més rellevant d'aquestes eleccions.En tot cas, és molt probable que aquesta majoria absoluta s'assoleixi sumant les candidatures de Juntspelsí i de la CUP.

Aquests dies he llegit molts articles en què s'explica una mena d'oposició entre el moviment independentista i una suposada "Catalunya social" que funcionaria al marge d'aquest. És veritat que en els esquemes clàssics d'aquell sector de l'esquerra catalana que s'organitza en el marc de l'esquerra espanyola, l'independentisme no ha estat mai concebut com un espai de lluita social afí. Una prova de com la identitat nacional ha estat important en la conformació d'espais polítics. Perquè l'independentisme, com a moviment polític, sempre havia sigut d'esquerres, marginal i molt radical (PSAN, MDT... ho recorden?). Als anys vuitanta, la Crida va representar un cert espai transversal, a partir d'una acció focalitzada en la llengua, però que s'anà omplint d'un ideari absolutament identificat amb moviments socials crítics (internacionalisme, pacifisme, antinuclears, antimili, etc.). De la seu de la Crida i de la confluència dels grups independentistes, als anys noranta va néixer el BEI, un sindicat d'estudiants que va "normalitzar" l'independentisme a la universitat i que sense perdre la seva essència progressista va actuar amb uns esquemes ideològics més amplis, també molt focalitzats en oferir un aggiornamento al moviment independentista.

La crítica al model autonòmic ha estat promoguda des d'aquests sectors, avalant així la independència com a opció política, i portant el mateix moviment independentista cap a un terreny més central en l'espectre ideològic"

Amb el canvi de segle que el sobiranisme, un moviment que neix de la crisi del catalanisme provocada per la fi de l'autonomisme i de les seves possibilitats federalitzants, ha estat per primera vegada impulsat per un sector de CiU que generacionalment no podia assumir els esquemes heretats de la transició espanyola, uns sectors que aspiraven a un autogovern sense mutilacions. La crítica al model autonòmic (dèficit fiscal, competències coartades, etc.) ha estat promoguda des d'aquests sectors, avalant així la independència com a opció política, i portant el mateix moviment independentista cap a un terreny més central en l'espectre ideològic. Al mateix temps, l'evolució electoral d'ERC des dels anys noranta ha anat indicant l'aparició d'una generació, formada en democràcia, amb unes aspiracions nacionals molt més clares, recollint també els darrers supervivents dels grups independentistes radicals i incorporant-los a la política parlamentària. Després de divisions i crisis internes permanents, sembla que ERC és l'únic partit que no ha patit grans canvis en aquests darrers anys. Però això no vol dir que no l'hagi afectat els grans canvis que s'han produït en l'escenari polític i que han convertit l'independentisme en el moviment polític majoritari a Catalunya, perquè ara l'independentisme és patrimoni de divresos partits (ERC, CUP i CDC) i de segments socials que no s'identifiquen amb cap d'aquests partits. L'independentisme, a més, ha esdevingut un pol reivindicatiu semblant al que va ser l'autonomisme (representat per l'Assemblea de Catalunya) durant els anys de la transició espanyola.



El fet diferencial del cas català, allò que li ha donat més força que cap altre moviment de protesta, és la reivindicació d'una identitat nacional maltractada"

 

L'independentisme ha esdevingut una "crida" a resoldre una de les crisis polítiques més greus de la democràcia: la manca de legitimitat del poder polític tal com està establert. De fet, avui no es pot entendre el moviment independentista al marge de les sotragades socials, econòmiques i polítiques que s'estan produint al món en aquest segle XXI: una crisi econòmica que ha acabat amb el projecte de l'estat del benestar i de les antigues classes mitjanes, una societat caracteritzada per una diversitat creixent de forma accelerada, una crisi global de les formes de la democràcia liberal que ens ha governat fins ara, una recessió ideològica d'un sector de la societat cap a plantejaments intolerants, molt conservadors o senzillament populistes (producte d'aquesta mateixa crisi política).

L'anomenat "procés" català forma part d'aquest bouleversement. Precisament per això no és un procés made in CDC. Aquest partit, com els altres, ha fet valdre les les seves opcions en la conjuntura immediata de la confecció d'una llista unitària, i podem interpretar fins i tot que ha sapigut imposar els seus interessos en la negociació. Però això no explica el seu suport social. Davant del perill d'una Europa on les opcions conservadores i xenòfobes tenen cada vegada més força, l'independentisme català ha fet esclatar un moviment, socialment majoritari (i solidari d'altres causes, no ho oblidem), que va cap a la direcció contrària. Si l'independentisme minoritari dels anys passats ja era una opció clarament d'esquerres, ara és el perfil ideològic d'aquest ampli moviment social el que ha anat basculant clarament cap a l'esquerra, cap a l'exigència de transparència i noves maneres i regles polítiques. És, de fet, una forma d'apoderament dels ciutadans en el moment en què des de les institucions se'ls està manllevant tot poder de decisió.

L'independentisme és una revolució inesperada que respon al mateix tipus de tensió que genera moviments de protesta a Europa i al món, però amb una hegemonia social inèdita. Els ciutadans de Catalunya volen decidir i això s'ha convertit en un fet revolucionari, perquè els cal defensar aquest dret a decidir contra tots els elements. No és, doncs, atzarós que això hagi esclatat ara, després de segles d'una mala relació amb les institucions estatals que ens governen, d'una mala relació per la manca del reconeixement de la identitat catalana. No és atzarós que es produeixi en aquest context de crisi de la política tal com l'havíem entès, en el mateix moment que les classes mitjanes senten que han perdut la posició còmoda d'un sistema que és i era intrínsecament corrupte, com s'està posant en evidència.

Però el fet diferencial del cas català, allò que li ha donat més força que cap altre moviment de protesta, és la reivindicació d'una identitat nacional maltractada des de fa molt de temps, és la sensació que l'única manera de viure amb normalitat aquesta identitat és esdevenir un subjecte polític sobirà i que l'única manera d'aconseguir retornar el poder democràtic als ciutadans és a través de la consecució de la pròpia sobirania nacional. Per tant, aquesta reivindicació també interpela una qüestió fonamental en democràcia: qui gestiona el poder? Qui el representa? Els catalans reivindiquen sobirania perquè es conceben com a col·lectiu, com un espai de convivència. No només això, sinó que al llarg de la història han desenvolupat símbols que representen l'existència d'aquest col·lectiu com a nació, un poble conformat per persones provinents d'arreu, però amb un sentiment comú de pertinença.

Encara més, es pot dir que Catalunya ha desenvolupat opcions pròpies, en els marges que li ha estat permès, sobre tot allò que una societat com la nostra afronta en tots els àmbits: econòmic, educatiu, social, urbanístic, cultural... Opcions limitades, millorables, criticables i definibles en termes diferents segons els resultats parlamentaris. Sens dubte Catalunya pot esdevenir, amb plena sobirania, una societat més democràtica, més respectuosa amb la diversitat i més rica en alternatives socials que no pas en el marc espanyol, perquè la tensió per l'administració del poder polític frena (i ara de manera insostenible) la capacitat dels catalans d'avançar cap a aquestes alternatives (com s'ha vist recentment amb el bloqueig espanyol a acords parlamentaris que abordaven necessitats socials).



Aquells que prediquen que cal canviar-ho tot, haurien de ser els primers aliats d'aquest moviment, perquè és l'únic que té capacitat per a generar una revolució, una sotragada que farà que, ara i aquí, tot sigui possible"

 

 

La independència de Catalunya pot representar una via d'acció més àmplia per aquells sectors més crítics, que plantegen canvis econòmics, socials i polítics més radicals. Perquè al capdavall comportarà una nova forma de repartiment del poder que no estarà sotmesa a la tradició d'un Estat i les estructures històriques a través de les quals controla l'administració del poder. Però no ens enganyem: una Catalunya independent serà una Catalunya federada, amb Europa (Espanya inclosa) i amb el món, i estarà condicionada pels acords internacionals que signi. Aquesta és, de fet, la forma de federalisme que pertoca avui. Però, en tot cas, no serà negada com a poble, com a subjecte polític amb veu pròpia en l'escenari internacional, i participarà com una veu més en les decisions sobre el canvi climàtic, el futur de l'estat del benestar, les polítiques de gestió de la diversitat i els tractats comercials.

Catalunya no arriba aquí només per un procés polític conjuntural, sinó per una història de reivindicació plena de fracassos polítics, que malgrat tot ha reeixit en la construcció d'un espai de treball associatiu que ha constituït l'espai de socialització democràtica bàsica durant les dictadures i les democràcies precàries. Ara el món està canviant, la crisi econòmica i l'estafa financera ha posat fi a un cicle polític, també al cicle polític que es va iniciar amb la transició espanyola dels setanta. El moviment de suport a la independència és un símptoma més de la força emergent d'un canvi que tindrà conseqüències. Aquells que prediquen que cal canviar-ho tot, haurien de ser els primers aliats d'aquest moviment, perquè és l'únic que té capacitat per a generar una revolució, una sotragada que farà que, ara i aquí, tot sigui possible.