Amb la signatura del decret de convocatòria de la consulta del 9 de novembre sobre el model d'autogovern que desitgen els catalans, hem entrat en una fase política en què es barreja emoció, tensió i incertesa.
Sabem que el govern espanyol utilitzarà un recurs davant del Tribunal Constitucional per invalidar el decret. Es tracta d'una resposta increïblement ridícula per a la gestió d'una crisi política i institucional com la que tenim al davant, de conseqüències nefastes. Amb aquest gest petit, l'Estat espanyol estarà posant en joc la seva legitimitat democràtica, ni més ni menys.
Precisament, el càlcul de l'Estat respon a una concepció del poder que té ben poc de democràtic, i que es basa en la idea que la Generalitat és una institució que existeix gràcies al seu consentiment.
La consulta, o les alternatives que es plantegin, són només elements tàctics en un procés que va més enllà"
Una anàlisi dels discursos contraris a la consulta desprèn aquesta idea d'una autonomia "atorgada", com si els catalans no haguéssim tingut una institució de govern pròpia des d'abans del Franquisme, i des d'abans de la Guerra de Successió.
La tensió institucional serà intensa, i les emocions de tots plegats seran posades a prova. Per això és important saber mirar lluny i comprendre el sentit d'aquest moment històric. Els esforços no s'han de centrar en la resposta als estirabots, els insults o la manca de comprensió, sinó en el projecte comú de país.
La consulta, o les alternatives que es plantegin, són només elements tàctics en un procés que va més enllà, i que s'anirà descabdellant en la mesura que el suport social a la independència continuï manifestant-se de forma incansable.
