Com a president, que no com a candidat, Sandro Rosell no ha destacat mai per tenir el do de l'oportunitat. Protegit en comunicats i reflexions, el president del Barça ha transmès sempre la sensació d'aparèixer tard i malament davant dels socis. I això, si és que ha aparegut. Diumenge passat en vam tenir una bona mostra. Segurament, esperem-ho, l'última d'aquesta temporada.

I la veritat és que, d'entrada, el discurs de Rosell és del tot desafortunat. En primer lloc, perquè encara que no ho cregui, aquesta quarta Champions ni l'hem oblidat ni volem fer-ho. I que siguem crítics amb la seva estisorada a les seccions (això no és patrimoni?), que vulguem lluir UNICEF al pit i no al llom, que no ens agradi Qatar, que ens faci pagar per la Supercopa o que estiguem a l'expectativa d'aquesta grada jove no vol dir, ni molt menys, que no sapiguem diferenciar les coses. Podem estar, i estem, eufòrics pels èxits esportius, però això no vol dir que perdem el seny ni la capacitat crítica.

En segon lloc, més que un discurs hauríem de parlar d'una lliçó. Perquè la reflexió del president té certa olor a invasió. "Hauríeu d'estar contents i no criticar", sembla dir.  Primer, que tenim dret a gaudir i criticar, i segon, que qui és Rosell per dir-li al soci com ha d'actuar. Si volem estar contents, ho estem. I si volem ser crítics, ho som. Lliçons, les justes.

Però és que, a més, si Rosell troba que l'opinió pública no ha sabut digerir els èxits i es focalitza en les seves decisions, i que això és un error, potser, enlloc d'alliçonar el personal, el que hauria de fer és preguntar-se el perquè. Si el president considera que el barcelonisme no sap gaudir d'una quarta Champions, enlloc d'alliçonar-lo, potser que es pregunti si ell hi té alguna responsabilitat. Francament, cada vegada que tenim una alegria com a equip, ens ve un disgust com a club. Que guanyem la lliga, dos dies després paguem la Supercopa. Que guanyem la Champions, ens quedem sense seccions i sense una part del més que un club. Potser això hi té alguna cosa a veure, no?

I la cirereta del pastís, les insinuacions al Madrid. "Encara no és el moment d'actuar. Posarem els punts sobre les is". I a què espera? Els culers porten tota la temporada aguant improperis i acusacions. I el club callat. L'equip patint i el club callat. La institució tacada i el club callat. I ara, amb el culer orgullós i traient pit, l'equip refet i la institució al més alt, la junta insinua. O s'actua o no s'actua. No cal anunciar que actuaràs. O ho fas, o no ho fas. Perquè, a més, la sensació que queda és que, alliçonar als culers sí, però plantar cara a Florentino, no. Francament, pitjor impossible.