La revolta popular de l'Iran de les últimes setmanes ha estat un exemple més de la declarada i intensa lluita que els règims dictatorials i autoritaris lliuren a Internet per impedir la circulació de les noticies que consideren perjudicials. Les dictadures actuen de manera decidida contra la llibertat de circulació per la xarxa
però aquesta genera anticossos que defensen la seva condició de territori lliure, transnacional, sense fronteres i, fins i tot, anàrquic. Hi ha programes que garanteixen l'anonimat dels navegants de manera que no puguin ser interceptats per la censura, serveis de correu electrònic que permeten criptografiar els missatges, software per protegir les dades sensibles, etc. El recent cas dels esdeveniments de l'Iran és exemplar.
La teocràcia dels aiatol·làs va poder fer fora del país els corresponsals de diaris, ràdios i televisions, en el seu intent d'imposar el silenci sobre el que estava passant i donar la seva versió com a verídica. Però li ha estat impossible silenciar el flux informatiu sorgit de les xarxes socials i les informacions subministrades pels dissidents. No va poder deturar les imatges de la mort de l'estudiant Neda Agha Sotan, símbol de la revolta popular, assassinada pels milicians del règim. Premsa, ràdios i televisions van ser controlades, però Twitter, YouTube i Facebook van continuar informant i mostrant al món el que passava als carrers de Teheran i demés ciutats iranianes.
El règim fa servir filtres i software per bloquejar les protestes on line i caçar els revoltats, en una batalla tecnològica entre els qui volen informar i els qui volen impedir-ho. En un primer moment, la policia dels aiatol·làs va ser agafada per sorpresa però va reaccionar fent servir tècniques comprades a Occident i va aconseguir disminuir el flux informatiu, silenciant alhora els qui no disposaven de programes que els hi garantissin l'anonimat. Hi ha un estudi efectuat per OpenNet (projecte de recerca en el qual col·laboren diverses universitats com Harvard, Toronto, Oxford i Cambridge) segons el qual són trenta sis els estats que filtren a Internet les informacions de naturalesa política i religiosa.
Els règims dictatorials de Birmània, Síria i Zimbabwe actuen com la teocràcia de l'Iran i reprimeixen la llibertat d'expressió a Internet. A Síria, un blogger acaba de ser condemnat a tres anys de presó per "disminució de l'esperit de pàtria" perquè havia publicat un post on criticava els serveis de seguretat que han bloquejat espais de la xarxa com Skype, YouTube i Facebook en els últims anys.
Els casos de la Xina i l'Iran
La Xina és un dels més importants usuaris de la tecnologia occidental més avançada per tal de controlar la xarxa i els seus continguts. No tan sols bloqueja dominis sinó totes les pàgines web que tenen paraules tan perilloses com "Plaça Tienanmen" (ja han passat vint anys de la matança), els arxius online de diaris de prestigi internacional com el britànic "Financial Times" o emissores considerades com les més professionals i ben informades del món com la BBC britànica (sempre que emet informacions relacionades amb les protestes estudiantils). També bloqueja Twitter, Hotmail, Windows Live, Flickr i YouTube. Hi ha un sistema, però, que permet evitar la censura anomenat Tor.
Aquest és un sistema "open source" que permet als navegants ser anònims (no deixa rastre ni identitat del navegant), i que pot penetrar en tots els espais d'Internet inclosos els censurats. La Xina, però, bloqueja la pàgina que permet accedir a Tor. Ara bé, hi ha altres llocs des dels quals s'hi pot accedir. Tor va nàixer als Estats Units impulsat pels militars, i la seva tecnologia permet censurar i permet evitar la censura. s una carrera sense fi. En aquests moments està de moda Twitter perquè ha jugat un paper molt important en la revolta iraniana i ha permès els manifestants estar en contacte entre ells i evitar la censura.
El diari "Los Angeles Times" ha publicat l'article "El nou malson dels tirans" amb el qual el diari nord-americà reflexiona que després de la matança de la Plaça Tienanmen dos elements nous han canviat la manera de treballar dels periodistes i els mitjans de comunicació. En primer lloc, i per raons econòmiques, els mitjans de comunicació dels estats occidentals cada vegada envien menys periodistes a l'estranger per cobrir els esdeveniments i, en segon lloc, en estats on hi ha milions de joves instruïts, com a la Xina i l'Iran, milions de persones participen en la revolució mediàtica ja que les xarxes socials com Twitter i Facebook -així com els telèfons portàtils equipats amb la funció de missatge de text i un aparell de fotografiar que permet transmetre imatges- formen part de la seva vida quotidiana. Milers d'iranians armats de telèfons portàtils i connectats a xarxes socials han cobert el forat deixat per l'expulsió dels corresponsals i els fotògrafs.
