La possibilitat de no tornar a ocupar càrrecs de primera línia no és però la principal amenaça sobre la seva persona, atès que en el pitjor dels casos suposaria senzillament la necessitat d'explorar altres camins professionals. Molt més greus són les possibles conseqüències d'una intervenció militar espanyola contra Catalunya, amb els conseqüents crims de guerra i posteriors judicis. Veiem per què.

La negativa del règim espanyol a negociar amb Catalunya i de fer campanya juntament amb les forces polítiques lleialistes a favor del No, juntament amb les amenaces contínues i la impunitat amb que figures polítiques i militars han especulat públicament sobre una intervenció, semblen confirmar que aquesta és si més no una de les opcions sobre la taula. Hi ha qui diu que la més probable, però encara que no fos així si més no entraria en el ventall que considera Madrid. En tot cas encaixaria amb la manca de cultura democràtica espanyola i amb l'absència d'alternatives per a conservar Catalunya sota llur jou.

Una intervenció, que cal insistir pot prendre moltes formes i diferents graus de violència, constituiria per ella mateixa un crim de guerra. Si hi afegim els possibles morts i ferits, danys materials, detencions il·lícites, i altres delictes, podem veure fàcilment com les responsabilitats penals serien considerables. Naturalment, acabarien donant lloc als corresponents procediments penals, fossin a càrrec de tribunals catalans o internacionals.

Cal precisar que la situació actual és molt inestable, doncs Espanya té els mitjans per a intervenir a Catalunya, els motius, i la manca d'escrúpols, però no disposa dels efectius per a controlar indefinidament el nostre país (com ha admès algun estudi espanyol), ni el prestigi i poder internacionals per a insistir en aquesta política. En definitiva, Madrid pot emprar la violència durant un temps limitat, endarrerint però no evitant el ressorgiment de l'estat català, estat que lògicament procediria a jutjar els culpables, prenent mesures alternatives en cas que algun no pogués ser extradit.
Semblaria raonable que Chacón declarés tot el que sap en raó del seu càrrec passat sobre plans per intervenir Catalunya"
Arribats a aquest punt, la pregunta és si es circumscriurien les responsabilitats penals al personal civil o militar espanyol directament involucrat i als dirigents polítics que els haguessin ordenat (o no impedit) actuar, o si anirien més enllà i inclourien a persones que en el passat haguessin ocupat certs càrrecs de responsabilitat. Cal dir en primer lloc que com en tota qüestió jurídica ens podem trobar amb diversitat d'opinions, i que si mirem a la jurisprudència en matèria de crims de guerra, també podem trobar decisions conflictives i buits legals. L'objecte d'aquestes ratlles no és doncs respondre la pregunta de manera taxativa, ans solament posar sobre la taula una qüestió que ni l'opinió pública ni els possibles condemnats poden obviar.

A priori sembla evident que haver ocupat en el passat una responsabilitat en una organització posteriorment declarada criminal, o haver dirigit persones anys més tard condemnades com a criminals de guerra, no suposa automàticament ser culpable de cap delicte. Una persona no és responsable del que facin els seus successors en un càrrec, ni del comportament dels seus antics subordinats. Ara, la cosa es pot complicar si durant les investigacions criminals prèvies al judici, o durant el mateix judici, sorgeixen proves de que els crims de guerra comesos en un determinat moment havien estat planificats, preparats, o àdhuc senzillament contemplats, en un moment anterior, ocupant aquella persona un lloc de responsabilitat rellevant i relacionat amb aquells crims.

És a dir, si els plans per a una intervenció contra Catalunya, per a evitar que els catalans puguin votar (en un sentit o l'altre, estem parlant de democràcia, no del que lliurament decideixi el poble), ja existien, encara que fos de forma embrionària, o temptativa. Si fos així, i en descobrir-ho (o negligentment no fer-ho), un alt responsable no hagués procedit a denunciar aquests fets davant les autoritats judicials, sorgiria la possibilitat de considerar-lo també (tot i que naturalment amb un grau de responsabilitat menor i amb una pena conseqüentment més reduïda) responsable.

En aquest sentit, la jurisprudència del Tribunal Militar Internacional per a l'Extrem Orient (Tribunal de Tòquio), que va jutjar els principals líders japonesos després de la Segona Guerra Mundial, projecta una ombra si més no preocupant sobre les persones en aquesta situació. Cal dir però que aquesta jurisprudència té els seus crítics, i que, entre altres aspectes a tenir en compte, ja en el seu dia hi hagués una opinió minoritària a càrrec del jutge indi Radhabinod Pal.

Les possibles interpretacions, més els problemes que suposa provar qualsevol fet o omissió, no són obstacle però per a que qualsevol possible acusat es pregunti què fer per a minimitzar les possibilitats d'acabar condemnat. En aquest sentit, semblaria raonable que la Sra. Chacón declarés tot el que sap en raó del seu càrrec passat sobre plans operatius per intervenir a Catalunya, i aportés qualsevol document o altra prova que estigui en el seu poder. Aquesta cooperació amb la justícia també es podria estendre a la identificació i denúncia de possibles criminals de guerra.

Això hauria d'anar acompanyat d'una condemna pública de l'ús de la força contra Catalunya i una exigència també pública al seu partit que igualment la descarti, així com les comunicacions privades corresponents amb els seus antics subordinats que considerés convenient. D'aquesta forma aconseguiria esvair qualsevol ombra de dubte i no solament contribuir a evitar una intervenció militar, ans també eludir possibles responsabilitats penals en cas que aquesta finalment es produís. D'altra manera, encara que potser injustament, hi hauria el risc que el seu bon nom es veiés tacat i arrossegués un estigma perpetu.