Darrerament assistim a un martelleig insistent de l'unionisme amb la pretensió que l'onada (més aviat sunami) sobiranista provoca una fractura de la legalitat i de la convivència. Segons aquests arguments, abans no hi havia hagut cap fractura, ni sembla que ara hi hagi cap altra actuació política que provoqui cap fractura de la legalitat ni de la convivència. S'ha de tenir un oblit selectiu molt obcecat i radical per mantenir aquests arguments.
Cal recordar que l'origen del tsunami sobiranista es deu a l'erosió continuada i sense escrúpols del marc constitucional de l'estat de les autonomies? Doncs recordem-ho, per als desmemoriats. Quan Catalunya emprèn la reforma de l'Estatut, ho fa per dos motius:
a) perquè era evident i inadmissible que l'Estat laminava les competències autonòmiques (invalidades per normes estatals qualificades de bàsiques sense ser-ho), escanyava les finances autonòmiques (amb un sistema de finançament radicalment injust), frenava el desenvolupament de les infraestructures essencials (les inversions estatals sempre han estat escandalosament baixes) i menystenia la personalitat lingüística, cultural i nacional de Catalunya, internament i internacionalment.
b) perquè s'havia dit que la modificació del marc autonòmic no s'havia de fer com el pla Ibarretxe, sinó per la via de la reforma estatutària, i de fet es va elogiar que Catalunya optés per aquesta via.
Han estat els poders estatals els que han fet la més gran trencadissa del marc constitucional –sense cap respecte per la llei i l'estat de dret"
Doncs bé: el projecte d'Estatut de 2005 aprovat per Parlament de Catalunya va ser "castrat químicament", segons una coneguda i simpàtica expressió. No sols va ser esmenat per les Corts, sinó que va ser objecte de furibundes campanyes anticatalanes i es va impugnar davant del Tribunal Constitucional, que es va permetre de retallar-lo en una infausta sentència de 2010, quan ja havia estat plebiscitat, sense tornar-lo a plebiscitar: no és doncs un marc concertat entre l'Estat i la comunitat autònoma, sinó imposat unilateralment i sense gaire nitidesa democràtica (no oblidem la composició del Constitucional).
La Sentència del Constitucional ha merescut molts altres comentaris crítics, però personalment trobo especialment impresentable que negui al català el caràcter de llengua oficial preferent al·legant que la igualtat entre els dos idiomes oficials ha de ser absoluta i, curiosament, unes pàgines després digui que el deure de coneixement del català no és equiparable al del castellà (o sigui que hi ha una llengua més igual que l'altra).
Han estat els poders estatals, els que han fet la més gran trencadissa del marc constitucional –sense cap respecte per la llei i l'estat de dret. No cal que ara es mostrin cínicament ofesos per una fractura que han construït amb contumàcia durant molts anys.
