Per qui no recordi com acaba el refrany, aquest diu: "qui no hi és, no hi és comptat". Fa poques setmanes que de la taula de la dignitat nacional n'hi ha un que s'hi ha aixecat: el PSC. Un èxit de l'espanyolisme, i un fracàs per al país, sigui un independentista o no. Ara el següent objectiu de Madrid per continuar la dinamitació del procés sobiranista serà sens dubte ICV.
Tots sabem que, amb la marxa del PSC de la taula, el projecte queda seriosament tocat, i si hi marxés ICV, quedaria definitivament enfonsat. No és només una qüestió d'aritmètica parlamentària, sinó de l'aportació singular que aquest partit realitza per la construcció d'una aclaparadora majoria social.
La missió d'ICV, segons els seus portaveus, és recordar que l'arrel del conflicte actual rau en la falta greu d'ètica política que l'Estat va dispensar a Catalunya amb la sentència del TC al 2010, i interpretar que l'ànima de la gran majoria social el que vol és, per damunt de tot, ruptura.
L'única manera de tenir èxit és transformant la gran majoria de les manifestacions a les urnes. ICV és essencial per aconseguir-ho"
Les formacions polítiques partidàries d'una ruptura, en les seves diverses expressions, saben que l'única manera de tenir èxit a favor d'aquest objectiu s'aconsegueix transformant la gran majoria expressada a les manifestacions en una gran majoria expressada a les urnes – aquesta és l'única via per assolir el reconeixement de la comunitat internacional, únic fre possible al deliri obstructor de la llibertat de Catalunya. ICV és essencial per aconseguir aquesta gran majoria, i per dissort alguns no s'empassen que ho vulgui fer amb personalitat pròpia.
Certament, dins i fora de Catalunya ha costat d'entendre que una formació tradicionalment ubicada a la segona corona del "mainstream" polític català, ara sigui un membre actiu del nucli dur que defensa el dret a decidir, en clara sintonia històrica amb la seva aposta política per l'autodeterminació des dels anys 70, quan el cor polític d'aquesta formació bategava sota les sigles del PSUC. I els qui han estat agafats amb el pas canviat han recorregut de manera equivocada a la crítica superficial sobre la seva presumpta ambigüitat nacional.
ICV no té ambigüitat interna, té pluralisme intern. Atacar aquesta formació és un acte d'imprudència"
ICV no té ambigüitat interna pel que fa al procés de sobirania nacional, té pluralisme intern pel que fa als diversos escenaris de ruptura que es plantegen. Atacar aquesta formació pel costat d'aquesta inventada ambigüitat és un acte d'hipocresia –són majoria les formacions polítiques catalanes que tenen aquest pluralisme intern respecte al fet nacional – i també d'imprudència temerària: la independència, sens dubte, és una de les vies de ruptura, però no l'única. Sumar exigirà no negar la major, sinó cercar la fórmula que permeti conviure a la pluralitat de desigs de ruptura.
Els atacs de Madrid per seguir dividint la majoria parlamentària, amb la intenció que això es tradueixi en una divisió de la majoria social, seran més intensos en els propers mesos. Resultaria absurd que el rupturisme independentista acabés fent la "pinça" amb l'espanyolisme més ranci i destructor per descavalcar del procés a una ICV inequívocament rupturista.
Cal evitar aquesta coincidència contra natura, que no faria altra cosa que colgar el dret dels catalans a escollir lliurement el seu futur col·lectiu. Potser quatre neules i tres torrons endolciran aquest desembre la taula d'en Bernat, una taula a la qual el país li reclama intel·ligència, resistència i, per damunt de tot, estratègia.
