Jorge Alarte (PSPV)

València · Jorge Alarte, secretari general del PSPV-PSOE, ha dissenyat unes llistes a les Corts valencianes en què tan sols 'hi reflecteix el seu desig d'acarar el 22-M amb un equip seu, completament seu. Les concessions han estat les mínimes possibles, ni de bon tros les que esperava el lermisme o el pajinisme. Alarte ara volarà tot solet, doncs, però també és cert que l'endemà dels comicis la resta del partit se sentirà amb el dret d'exigir-li responsabilitats per la més que previsible derrota (i severa) que guaita els socialistes valencians. Perquè, en efecte, ha actuat com ho faria Francisco Camps, com Camps va fer el 2007, l'any en què va desempallegar-se de les herències d'Eduardo Zaplana (sort que aquest, per cert, ha rebutjat una oferta de Santiago Segura per a fer el paper de dolent a 'Torrente IV', i no és cap broma). Alarte ha esmenat les llistes enviades per les direccions provincials, fins al punt que ha capgirat com si fora un mitjó la de Castelló i ha dissenyat a cor què vols la d'Alacant. La de la circumscripció de València, l'única que controla mínimament, ja la tenia lligada i relligada d'antuvi.

Tot plegat és producte de la reorganització del PSPV, que ha passat de tenir una estructura comarcal a una de provincial. La fórmula en qüestió va ser imposada per la direcció federal (en concret, per José Blanco), a la que no agradava gens que la federació valenciana i el PSdeG mantingueren una estructura que no coincidia amb l'electoral. Pensen que així poden acostar-se més bé a l'elector, i que així, també, poden exigir responsabilitats als dirigents corresponents. L'estructura comarcal, diuen, evadia dels càrrecs que comporta cada procés electoral: les culpes acabaven dissoltes enmig d'aquella maregassa d'executives petites. Ara, però, les executives provincials –calcades a les del PP, tot siga dit– han esdevingut baronies que fan de contrapès al secretari general nacional. Un líder que, en aquest cas, ha tirat pel recte i ha fet allò que li ha vingut de gust.
Sort que Zaplana ha rebutjat una oferta de Santiago Segura per a fer el paper de dolent a 'Torrente IV', i no és cap broma
A Castelló, sense anar més lluny, ha modificat els primers llocs de la llista, que el secretari general provincial, Francesc Colomer, havia farcit de partidaris seus. Tot i que Colomer és neolermista i hi havia exclòs Joaquim Puig, lermista històric de la demarcació, per tal de marcar una mena de relleu generacional, Alarte ha optat per desfer-se'n dels dos alhora. La discussió entre ells va aprofitar-la aquest per fer net i per fitxar un independent de prestigi com ara l'ex-rector de la Universitat Jaume I Francisco Toledo, que ja va intentar dur a les llistes Joan Ignasi Pla durant la seua etapa a la direcció del PSPV. Toledo, a més, va acompanyat de persones properes a Alarte, que ha desplaçat fins el lloc set, el primer dels patidors, María José Salvador, persona de la confiança de Colomer, de qui és vice-secretària provincial. Noms habituals del PSPV a la llista castellonenca hi han caigut. Se'n destaquen Isabel Escudero i Adolf Sanmartín.

A València, Joan Ignasi Pla ha passat de ser secretari general durant set anys a l'oblit més absolut. Alarte va demanar-li paciència i va garantir-li un espai a la candidatura (Pla volia el tercer lloc), però al remat se n'ha desdit. Ara li ha dit que quan toque renovar el Consell Jurídic Consultiu valencià, li farà un lloc, però Pla està força disgustat. Va ser dels pocs que va criticar obertament la confecció de les llistes elaborada per Alarte, que va anunciar un pacte entre famílies que no s'ha complert. Segons Pla, ell va confiar en el 70% del grup parlamentari anterior a ell, mentre Alarte tan sols ha mantingut el 20% de l'equip actual. Entre els tradicionals caps visibles que perden l'escó hi ha Antoni Such, Pepa Frau, Vicent Sarrià (recol·locat a l'ajuntament de València) o Ana Noguera, entre més.

A Alacant, la tibantor existent entre Alarte i la secretària provincial, Ana Barceló, va dur aquesta a proposar una llista de 128 noms, entre els quals només calia escollir-ne una trentena i escaig. Barceló no volia patir la intromissió d'Alarte que la posara en idèntica situació al seu homòleg popular José Joaquín Ripoll (el zaplanista que veu com Camps modifica tantes llistes com vol, a la demarcació alacantina), i va pensar que aquesta era la manera més oportuna de no generar una de ben grossa. Finalment, Alarte ha fet un equip a mida també ací, amb alguna picadeta d'ull als propers a Pajín i a Barceló mateix, que ha situada al número 3.

L'aprovació de les llistes pel comitè nacional (99% a favor) no evita que alguns ja es freguen les mans pensant en el 23 de maig. Han validat l'anorreament patrocinat per Alarte, però es neguen a no demanar-li comptes després dels comicis. El problema, com de seguida apunten ells mateixos, és que el secretari general s'ha quedat amb totes les cantimplores de què disposarà el partit per continuar la seua particular travessa del desert. Cada cop menys sous públics amb què sobreviure, i gairebé tots en poder de gent propera a Alarte. Mala cosa, sense dubte.