La llei de símbols que ha aprovat el parlament de les Illes Balears, l'obsessió de la delegada del govern per les estelades, la confiscació arbitrària d'estelades als partits de bàsquet, de futbol o altres esdeveniments en els darrers anys, en algunes ocasions acompanyada d'agressions físiques...
És una estratègia difícil de comprendre en un sistema democràtic.
És a dir, les democràcies són aquells sistemes que es caracteritzen per un ampli consens al voltant del demos que és representat pel sistema polític. I els símbols no són més que l'expressió d'aquesta representació. Uns símbols que sorgeixen, no com una simple tria a l'atzar, totalment arbitrària, sinó per un procés en què la societat, el col·lectiu o el grup es reconeix a través d'un referent. Per això diu Margaret Mead que els símbols són "naturals", és a dir formen part dels processos socials de reconeixement i d'identificació. I no poden sorgir només d'una llei, i menys d'una imposició. Ja que aleshores només poden sobreviure com a referents mentre s'exerceixi la força de la imposició, o simplement la censura.
Quan un símbol institucional no és reconegut per la gent, com està succeint amb la bandera espanyola en amplis sectors de la societat catalana i a la balear (i en molt menys mesura al País Valencià), esdevé un contra-símbol. És a dir, una expressió d'allò que la gent identifica com la representació de la pròpia negació. Si la bandera espanyola no representa els catalans, és perquè és vista com un símbol imposat, aliè, per no dir repressor de la pròpia identitat.
Ha decidit l'espanyolisme reprendre els mètodes de la dictadura per anul·lar l'expressió de la catalanitat combativa? Sembla que sí"
Només cal repassar el magnífic monogràfic sobre l'origen de la senyera que ens ha deixat Pere Anguera (Les quatre barres, 2010), per adonar-se del fort component combatiu que prenen les quatre barres com expressió de la identitat catalana a finals del segle XIX i inicis del XX. Avui l'element simbòlic que ha heretat aquesta virtut combativa i reivindicativa és l'estelada, a causa de la progressiva institucionalització (i per tant, banalització de la senyera). Però hi ha qui vol anul·lar la protesta i la reivindicació a base d'eliminar el símbol.
El que fa l'Estat espanyol, en reprimir l'exhibició de l'estelada, i el que fa el govern balear prohibint un símbol tant arrelat com les quatre barres, és precisament dotar de força simbòlica aquestes banderes, accentuant-ne el significat reivindicatiu que contenen. Qualsevol intent de censura és en aquest sentit una expressió del fracàs de l'Estat per anul·lar la discrepància. La realitat, però, no és com voldria l'Estat uniformitzador, sinó com és.
Si la democràcia serveix per a l'expressió lliure de les idees, també ha de servir perquè els catalans s'expressin com a tals. A més democràcia, més catalanisme, perquè és allò que vol sent i que vol expressar una àmplia majoria social. La censura, doncs, ha esdevingut l'últim i únic recurs per a anul·lar la discrepància, i per a impedir el progrés i la força d'una cultura quan reneix més esplendorosament de les cendres a què l'havia reduït la darrera dictadura. Ha decidit l'espanyolisme, doncs, reprendre els mètodes de la dictadura per anul·lar l'expressió de la catalanitat combativa? Sembla que sí.